El 5 de gener de 1960 moria a Sant Celoni el mític guerriller anarquista Quico Sabaté, natural de l’Hospitalet. Aquest acte, que celebrem en motiu del 50 aniversari de la seva mort, i que compta amb la col·laboració de diverses entitats de la ciutat, consistirà en la projecció de la pel·lícula “Quico Sabaté” (Col·lectiu Penta, 1980, 24’) i un col·loqui, amb la participació de Dolors Marin, historiadora; Andreu Martín, escriptor; Paco Luque, del Col·lectiu Penta; Alba i Paquita Sabaté, filles de Quico Sabaté; i F. Xavier Menéndez, Cap de Secció de Patrimoni Cultural, que farà de moderador.

Dilluns, 4 de maig a les 19.30 h
Exposició del 4 al 17 de maig
Casal d’Entitats
Carrer Marc Mir, 15
Sant Sadurní d’Anoia

L’Estació Territorial de Recerca Penedès i l’Institut d’Estudis Penedesencs han organitzat, amb la col·laboració del Memorial Democràtic, el cicle de conferències i exposicions “Els bombardeigs franquistes al Penedès (1937-1939)”.

Juntament amb aquest cicle de conferències, amb motiu del 70è aniversari, s’han fet diverses activitats per a recordar els atacs aeris de l’aviació franquista sobre les poblacions penedesenques durant la Guerra Civil, i retre homenatge a les seves víctimes.

El cicle de conferències, que va començar el 19 de gener a Vilanova i la Geltrú, inclou les poblacions de Torrelavit, Bellvei, Castellví de la Marca, l’Arboç, Sant Pere de Riudebitlles, Calafell, Vilafranca del Penedès i acaba el 4 de maig a Sant Sadurní d’Anoia.

Una exposició al Museu d’Història de Barcelona i diversos estudis en marxa contribueixen ara a aprofundir en aquella realitat oblidada. 30 minuts també aborda la qüestió directament amb gent que va viure aquella experiència.

El reportatge se centra en el testimoni de persones que van viure la meitat de la seva vida en barraques. Va ser a Barcelona, entre els anys 40 i els anys 80, en barris com el Somorrostro (a la platja entre la Barceloneta i el Poblenou), Can Valero (a la muntanya de Montjuïc) o els Canons del Carmel. Uns barris que van aplegar milers de famílies i que van existir fins que les transformacions urbanístiques van erradicar les barraques. Les últimes van caure poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Quan entre el 1950 i finals dels anys 60 una allau d’immigrants de tot Espanya, i també de l’interior de Catalunya, va arribar a les ciutats catalanes, no hi havia habitatge social i els barris de barraques van créixer espontàniament, construïts pels mateixos habitants. Es van estendre pel litoral, els turons i solars buits. Els habitants eren treballadors, gent integrada en la vida urbana, però havien de viure en uns barris desatesos, una ciutat al marge. Durant anys van haver de suportar mesures repressives i discriminació, i vivien amb la por que els enderroquessin la barraca que tenien per casa.

A la majoria de barraques no hi havia aigua corrent, ni llum ni clavegueram. Al principi, en aquests barris tampoc hi havia escoles, dispensaris ni serveis públics. Els barraquistes van haver de lluitar molt per millorar unes condicions de vida molt dures. Van passar anys fins que van començar a fer-se polígons per reallotjar-los. Sovint es van aixecar a corre-cuita i amb greus deficiències, en llocs remots i mal comunicats, com Sant Cosme (al Prat) o la Trinitat. Per a milers de persones, la precarietat encara va durar tres dècades més, fins que aquests barris han arribat a integrar-se plenament a les ciutats.

Els anys del barraquisme van ser uns temps molt durs que la ciutat potser ha volgut oblidar com un episodi problemàtic en la seva continua evolució. Els canvis urbans han esborrat molt els rastres d’aquells barris, però encara els podem trobar, i el record és molt viu entre els antics barraquistes. Pensen que és important conservar la memòria i volen un reconeixement públic d’aquells barris desapareguts; que els noms del Somorrostro, Can Valero o el Camp de la Bota figurin als carrers o a les platges. Creuen que, per entendre la ciutat actual, s’ha de conèixer també aquesta “altra” història.

Trobar un lloc mínimament digne per viure-hi és un problema per a milions de persones arreu del món que viuen en infrahabitatges. I, a Catalunya, la vivenda torna a ser un greu problema per a molta gent. El seu cost desorbitat la fa inaccessible i molts nouvinguts no troben inicialment més que habitatges precaris i en mal estat. Precisament per això val la pena recordar un temps no gaire llunyà en què potser unes 100.000 persones, només a Barcelona, van passar molts anys sense cap altra opció d’habitatge que una barraca.

Intervindran:

M. Pilar Massana, presidenta del CEL’H

Ferran Vives, secretari de la Comissió de Festes de Bellvitge.

Antonio Mayo, veí de Bellvitge, testimoni de la lluita antifranquista i vicepresident del Memorial Democràtic de Treballadors de SEAT.

Jaume Valls, veí de Bellvitge, testimoni de la lluita antifranquista i president del Pont de la Llibertat-L ’Hospitalet Antifranquista.

Joan Camós, historiador i coautor de la publicació.

El proyecto del Mapa de la Memoria pretende marcar sobre un mapa todos los lugares que ayuden a recuperar la memoria histórica: las fosas comunes, los edificios históricos de la II República, y por supuesto los símbolos franquistas que siguen existiendo en nuestras calles y plazas para conseguir erradicarlos.

Después de varias pruebas ya se puede acceder al Mapa de la Memoria en la dirección www.mapadelamemoria.com. En la web se pueden ir añadiendo los puntos al mapa. El Mapa de la Memoria no es más que una hoja en blanco que se irá llenando con las aportaciones de los internautas.

El Mapa de la Memoria es una iniciativa de Asturias Opinión

A nosotros si nos importa la Memoria Histórica

Durante esta legislatura, han sido varias las declaraciones de los miembros del Partido Popular al trabajo realizado por el movimiento para la recuperación de la memoria histórica. La última escena se produjo en el debate protagonizado por los máximos candidatos a presidir el gobierno de España. El Sr. Rajoy incluyó a la memoria histórica dentro del paquete de situaciones que había abordado el actual gobierno, afirmando que ésta no le interesaban a nadie.

A nosotros si nos interesa. Es para nosotros un deber sumergirnos en el pasado y conocer con plena libertad la historia de nuestros pueblos.

Lejos de los tópicos con los que siempre se nos ha insultado, lo hacemos con la convicción de rescatar situaciones que habían sido condenadas al silencio.

A nosotros nos importa la memoria histórica y les hemos dados voz a las personas que jamás habían soñado que podían desprenderse del horror del franquismo.

Nosotros consideramos que nuestro trabajo es respetable, es noble, pues hemos conseguido devolverle la dignidad a los que fueron considerados con los peores epítetos sin merecerlo.

Nosotros si que creemos en la libertad y nunca quisimos que nuestro trabajo se transformada en un arma arrojadiza.

Nos introdujimos en la caverna, para esclarecer porqué se acabó con la esperanza democrática que pese a sus contradicciones representó la II República.

Nosotros hemos querido conocer por qué los sediciosos fracasaron en su golpe de estado y lejos de encerrarse en sus cuarteles declararon una guerra y la vencieron con el apoyo del ejército alemán comandado por Hitler y del Italiano al mando de Mussolini.

Nosotros hemos querido saber por qué convirtieron nuestro país en una cárcel durante cuarenta años.

Nosotros hemos dado sepultura y nombre a los muertos y consuelo a sus familias.

Nosotros hemos querido conocer, como se desenvolvió la resistencia para devolverle la libertad a este país en todas sus expresiones.

Por su parte, solo hemos recibido el desprecio, la argumentación anticientífica de los hechos y el rencor que sigue anidando en su alma, puesto que ustedes se sienten herederos de la plácida dictadura.

Por su parte, solo percibimos, un antinatural y exquisito amor por las obras del franquismo.

Por su parte, solo percibimos, su ambición por vallar España y no permitir que por fin se funde un país para todos.

Por nuestra parte, reivindicar un tiempo en el que pueblo español, cansado de tanto desprecio, se atrevió a andar y brindar por un futuro en libertad.

No debemos consentir que los que ahora quieren recortar nuestros derechos, se acerquen más allá de la oposición al poder.

A nosotros si nos importa la memoria histórica.
Y somos cientos y miles.

Pedro Peinado

Presidente de La Gavilla Verde

www.lagavillaverde.org

El Pont de la Llibertat organitza, conjuntament amb els departaments d’història, xerrades als instituts de la ciutat. Les xerrades son preparades conjuntament amb els pofesors responsables i sempre compten amb la presencia de lluitadors i lluitadores que donen el seu testimoni personal. Si voleu posar-vos en contacte amb nosaltres mitjançant el mail següent:

El Pont de la Llibertat – L’Hospitalet antifranquista

C/Mare de Deu de la Merce 20 5a planta
Tel: 676 18 76 37
info@elpont.org